Cursa de Les Santes, quarta participació

Avui tocava altre cop, i com cada any, la cursa de les Santes, un clàssic dins del calendari que, a més, em va perfecte ja que es disputa a la meva ciutat - a Mataró, durant la festa major - i concretament a dos minuts de casa meva. No hi ha excusa. Des del 2008, quan la vaig córrer per primera vegada, l'he feta cada any així que enguany era la meva quarta participació. És la competició que més vegades he fet junt amb la Marxassa on, si tot va bé, aquest octubre també hi participaré per quarta vegada.

Després d'haver fet la cursa s'ha de dir que no he quedat gaire satisfet del resultat. Aquest any he sigut més conservador tenint en compte que en darreres edicions havia punxat a la segona part de la prova, que és tot pujada, a diferència del primer tram que és baixada. Però potser ho he sigut massa de conservador. De fet a l'arribada pensava que havia fet un millor temps. Finalment 22:05. 

Arribada

La veritat és que aquesta cursa sempre l'he trobada complicada i mai he arribat a córrer bé. No és per fer marca, ni molt menys.

La nota positiva són les gairebé 1.000 persones que han vingut a córrer la cursa, un autèntic èxit. Jo he pogut compartir els metres finals amb un reconegut periodista esportiu de TV3, en Quim Robert, que també és mataroní i un habitual a les curses populars.

De tota manera, la cursa no ha de servir per res més que com un entrenament de cara a agafar un bon estat de forma. Tan la d'avui com la d'Argentona i Malgrat han de servir per anar agafant sensacions, al igual que els entrenaments que he d'anar fent al llarg del mes d'agost. 

Els objectius principals no arriben fins al setembre - mitja de Sabadell i Matagalls-Montserrat - així que encara hi ha temps. Però s'ha de seguir entrenant, que igual que l'any passat, en aquest també s'espera un final de temporada interessant i ple de curses!

Agafa'm si pots

Read More

Una cita ineludible

Sovint l'estiu es converteix en un període avorrit esportivament parlant, no només per la disminució notable de curses i competicions que es produeix i que dificulten que el corredor o esportista popular pugui enfundar-se un dorsal, sinó també per la poca varietat d'esdeveniments esportius que es poden veure per la televisió. Per aquells que els hi agrada el futbol, per exemple, fins que no comencen les respectives pre-temporades de cada un dels equips no tenen gaire cosa amb què gaudir (a excepció dels anys que hi ha Eurocopa o Mundial, que d'altra banda és força sovint). En canvi, per a aquells que els hi agrada l'esport en general, sempre hi ha alguna cosa a veure. Aquest estiu, tot i no ser un any de grans competicions, n'hi ha algunes de rellevants que són molt interessants: la Copa Amèrica que està a punt de finalitzar, el Mundial de natació de Shangai que acaba de començar, l'Eurobasket de Lituània que es disputarà a principis de setembre o el Mundial d'Atletisme a Daegu (Corea del Sud), entre finals d'agost i principis de setembre.

Així doncs, sempre hi ha algun que altre gran esdeveniment a veure, que ens fa entretenir una estona i passar de forma amena més d'una llarga tarda d'estiu.

                          

                                                    

Entre totes aquestes competicions, algunes de més nivell i atractiu però totes igual d'interessants, n'hi ha una per excel·lència que, a més, es pot veure cada any i que el gaudeix tan aquell que pràctica l'esport com el que no ho fa. Una competició que, durant les tres setmanes que dura, fa vibrar absolutament tothom i fa cansar a més d'un només pel sol fet de veure per la pantalla els esportistes suar de valent. Esportistes - o més ben dit herois - que durant 21 etapes passen per carreteres inhòspites, muntanyes mítiques, immensos camps de pagès, pobles aïllats que no superen el centenar d'habitants i mil i un castells i fortificacions que, apartats en l'oblit segles després que tinguessin un paper important per a la humanitat, ara estan a la vista de tot el món gràcies al pas d'aquests intrèpids valents.

Parlo evidentment del Tour de França. En un esport que últimament destaca més pels casos de dopatge que per les gestes dels seus campions, el Tour representa l'eix central al voltant del qual gira el calendari anual. És el pal de paller d'un ventall de competicions boniques i dures, de tolt tipus. El Tour és l'emblema del ciclisme i corona cada any el millor ciclista del moment - no sempre -.

En les darreres edicions un nom propi ha brillat per sobre de tots: Alberto Contador. L'espanyol ha guanyat la competició tres vegades (2007, 2009 i 2010), a banda també d'aconseguir la maglia rosa del Giro dues vegades i de vèncer un cop a la Vuelta a Espanya.

Aquest any 2011 estem veient un Tour diferent, amb una primera setmana molt moguda i marcada per les caigues que van fer abandonar diversos ciclistes de magnitud - Vinoukorouv, Kloden, Wiggins, Horner etc -. Contador, afectat també per alguna que altra caiguda i amb una preparació prèvia inadequada - Giro - ho està tenint més difícil que altres anys i li costarà molt d'esforç aconseguir la victòria final. Amb uns germans Schleck que tenen molt de talent i que es compenetren a la perfecció - tot i demostrar que els i falta valentia i atreviment - i un Cadel Evans que compte amb la carta a favor de la contrarellotge de Grenoble, la rivalitat és molt forta i el vencedor haurà de suar sang per guanyar.

Els Alps - amb els mítics Galibier i Alpe d'Huez - dictaran sentència d'una prova que, any rere any, captiva milions d'aficionats i que, a diferència d'altres coses, no perd mai el seu encant.

Per mi i per molta gent, aquests ciclistes - tan els que corren el Tour com els que no - són petits herois que es mereixen un reconeixement, del primer a l'últim. Un reconeixement per tots aquells que hi participen i ajuden a mantenir una cursa que és, si no la millor, una de les millors de tot el panorama esportiu mundial.

Agafa'm si pots

Read More

Ganes de revenja

Ha passat una setmana de la Núria-Queralt. Alguns - molts dels allà presents - ja s'hauran recuperat física i mentalment de la cursa i la recordaran com una prova més a sumar als seus llargs i bons currículums esportius. De fet de ben segur que aquest pròxim cap de setmana o molt aviat, tornaran a competir en una prova de nivell similar o fins i tot superior - cas de l'Emmona -. Altres, entre els quals em trobo i suposo que no sóc pas l'únic, encara ens estem recuperant mentalment del cop que va significar haver d'abandonar, en el meu cas, al km 63. 

El Pas dels Lladres

No és qüestió tampoc de fer un drama de tot això, ja que sent optimistes, s'ha de dir que es van completar tres quarts de la cursa i es va aguantar força estona en una edició que era de les més dures que s'han fet. A part, l'abandonament no es va produir per una qüestió de debilitat física - tot i que aquesta també fa influir, evidentment - sinó que va ser més aviat per l'estret marge que teníem en aquells instants respecte a límit horari per passar cada un dels controls. En definitiva s'ha d'estar orgullós d'aquests km fets i de l'esforç realitzat. Tot just és la primera participació. 

Però tot això no treu que abandonar sigui dolorós i provoqui una ràbia interna que tarda dies en desaparèixer. Hi havia moltes esperances dipositades en aquesta cursa i moltes il·lusions. Totes trencades amb el resultat final.

Pocs dies després, ja hi ha ganes de revenja i de demostrar que això només ha sigut un pas enrere, que s'ha de transformar en dos endavant. Perquè dels fracassos i mals resultats se'n aprèn. 

Com que no puc satisfer aquestes ànsies de revenja actuals amb la NQ, perquè encara queda un any per la següent edició, ho intentaré amb la Matagalls-Montserrat 2011. Serà la meva tercera participació consecutiva i enguany amb una novetat i dificultat aparent afegida: hi aniré sol. En principi l'objectiu serà arribar a Montserrat tot i que un cop allà sé que pel meu cap passarà la intenció de rebaixar la marca aconseguida el 2010.

A Montserrat, 2010

De moment toca entrenar dur - o fer el que es pugui davant aquesta calor assassina - per poder arribar bé al Setembre, on a banda de la Mm, hi ha curses importants i on arrencarà un final d'any que sempre és la part de la temporada que m'agrada més, coincidint amb l'arribada del fred. 

Així doncs, les curses que disputaré els pròxims mesos, en principi, seran les següents: Les Santes (5 km), pel Juliol; Argentona (5) i Malgrat de Mar (10), per l'Agost; Mitja de Sabadell , Mataró (10) i Matagalls-Montserrat (83), pel Setembre; Cornellà (10), Rubí (10) i La Marxassa (63), per l'Octubre. 

En Max de mentre segueix a Itàlia fent les últimes setmanes de curs i, per tant, els últims exàmens que pel què sabem, estan anant bé! Degut a la seva agenda una mica plena últimament no ha pogut escriure però quan torni per Catalunya ben aviat farà algun post donant senyals de vida.

Agafa'm si pots

Read More

Núria-Queralt 2011: crònica d'un abandonament

Amb uns dies d'endarreriment, aquí va la crònica del principal objectiu de l'any, la travessa Núria-Queralt (92 km- 11.300 metres desnivell). Efectivament, tal i com diu el títol, és la crònica d'un abandonament, d'un intent fallit per acabar una cursa que va superar les nostres expectatives (tot i no infravalorar-la en cap moment) i que va resultar sent extremadament dura per aquells pocs que la volíem fer caminant. Tal i com va dir un company que vam conèixer a mitja cursa, "aquí hi ha un gran nombre de participants que són extraterrestres, que la fan corrent sense problemes, i després hi ha un petit nombre d'humans com nosaltres que la fem caminant". Evidentment això de extraterrestres va en el bon sentit de la paraula. Tots aquests que la van acabar fàcilment, a la vegada que donen molta enveja sana, són dignes d'admirar.

El riu que travessa Ribes

Per tal que no hi hagués cap problema, tan jo com en Pol vam anar el dia abans, divendres, a Ribes de Freser, molt a prop de Núria, per poder descansar tranquil·lament. El poble és força bonic i s'hi respira calma. De fet, pensàvem que trobaríem algun tipus de senyals de la NQ i res de res.

Després d'una nit en què dormim més del que ens pensàvem, arriba el dia definitiu. A les 9:30 ja estem a Vall de Núria, a la sortida, preparats per arrencar. És en aquella estona quan ens comencem a adonar de la grandiositat d'aquesta cursa. I no pas per l'excel·lent organització o pel temible recorregut - que també - sinó pel nivell dels participants. Autèntiques màquines que, equipats amb Salomon, Asics, Compressport o Garmin, imposen respecte només de veure'ls.

A la sortida, puntual a les 11, ja ens donem compte que la cosa va forta. La gran majoria dels participants apreten a córrer en els primers metres mentre un reduït grup situat al final, entre els que ens trobem en Pol i jo, anem caminant.

Les pujades - la tònica principal al llarg de la cursa - es fan notar ja des del principi. Els primers desnivells fan posar les cames a to i situar des del primer moment al corredor a on es troba.

El Pas dels Lladres

Cap al km 10 ens comencem a preguntar a on està el famós Pas dels Lladres, ja que de moment no fa acte de presència. La veritat és que, un cop vist el que és, hagués sigut millor que seguis sense aparèixer. Sempre és difícil dir una cosa com aquesta amb total seguretat però crec que mai havia fet una pujada com aquesta. Molt llarga i dura, sens dubte va posar a cadascú al seu lloc.Fins l'últim metre vam estar suant de valent, patint  de veritat. Un inici trencador, amb totes les lletres.

Teòricament després tocava baixada, am pas intermig pel C2. Abans però d'arribar-hi, vàries pujades - famosos 'repechos' - que acaben de deixar fines les cames. Un cop al C2, hi havent repostat una mica d'aigua, toca ara sí baixada fins La Molina.

De moment les cames s'aguanten tot i que hem de reconèixer que el Pas dels Lladres ha fet mal. Una mica de pasta - primer i únic menjar consistent que ens entra a l'estómac - abans d'encarar la segona pujada seriosa, al Coll de Pal. Amb l'experiència de la primera i amb les dos hores de marge que portem de moment respecte a les 24 h límit, decidim amb en Pol fer-la amb calma, sense excedir-nos. A les 17:20 estem a dalt de tot, gaudint de les vistes a 2070 metres d'alçada. La pujada, tot i assemblar-se a la primera, no és ni molt menys tan dura.

Veient els participants que tenim al voltant, tampoc estem fent tan mal paper de moment! Tot seguit ve un dels punts claus de la prova: sovint prefereixes haver de pujar a haver de fer segons quines baixades. Concretament la baixada cap a Bagà, que és tècnica, complicada i llarga. Un cop al poble, toca descansar i reposar una mica. Aprofitant per repostar aigua escolto les primeres persones que abandonen. A la vegada un amable participant s'interessa per la nostre edat i ens felicita per estar a la cursa. Realment s'agraeixen i molt aquests ànims. 

Just quan comença a entrar la nit iniciem la pujada al Coll de Bauma, que ja ens havien informat que era temible. A l'hora de la veritat potser no ho és tan de dura tot i que sens fa igual de llarga i feixuga. Camí de Gisclareny coneixem el noi -ens vam quedar sense saber el seu nom - que ens acompanyarà durant els següents km's. L'ambient al C6 i conforme passen les hores és cada vegada més pessimista. Molta gent ja pensa en negatiu i calcula quan i on abandonarà. El tram cap a Saldes - teòricament més fàcil i tranquil - és fa molt llarg i amb alguna baixada complicada i assassina per les ja molt tocades cames. 

Arribem a Saldes i veiem com les dues hores de marge que teníem sobre les 24 hores límit s'han esvaït. Ja només ens en queda una. En Pol té clar que abandona i jo no les tinc totes. Físicament podria continuar però la pujada duríssima que ve a continuació - i posterior baixada trencacames - amb només una hora de marge i sol...em fan tirar enrere. 

Així doncs els dos decidim abandonar i tornar amb cotxe a Berga - amb el nostre company que també decideix tirar la tovallola -, on veurem amb enveja com creuen corrents la línia d'arribada alguns participants.

Després d'uns dies i analitzant-ho fredament, segueix fent molta ràbia. Però segurament era el millor que podíem fer. El recorregut, com han reconegut molts dels participants, era molt dur i exigent, amb un desnivell constant molt trencador. Els 150 abandonaments que es van produir (de 374) n'és una clara mostra. 

Ara només queda estar orgullós dels 63 km completats i pensar en que, tard o d'hora, hi tornarem i lluitarem altre cop per acabar-la. Mentre gaudirem d'altres marxes, algunes menys dures, però igual de boniques. Pròxima parada: Matagalls-Montserrat 2011. 

Per últim volia donar les gràcies a tots aquells que ens van donar suport a en Pol i a mi abans i durant la cursa. Especialment a la Carmen i l'Alicia, que ens van fer un seguiment exhaustiu i, des d'on bastants km de distància, ens van fer sentir el seu alè. 

L'arribada, a les 3 de la matinada

Agafa'm si pots

Read More