OBJECTIUS TEMPORADA 2011: Mitja marató Barcelona / Mitja marató Maresme / Curses 10 km / Triatló Sprint Mataró / Núria - Queralt 100 km / Matagalls-Montserrat / Burriac Atac / Mitja marató Mataró
.

Entrevista a Òscar Pérez, guanyador de la Tor des Geants 2012, l'anomenada cursa més dura del món

Última entrada: Unes vacances triplement intenses

Hidratació, alimentació i més, per Emma Roca

El millor de la xerrada que la campiona del món de raids va impertir a la botiga Annapurna de Barcelona

Calendari de curses de febrer i març 2013

Les curses més destacades dels mesos de febrer i març del 2013 en diferents distàncies i terrenys a Catalunya

dilluns, 26 de novembre del 2012

Noves idees

Com haureu notat, aquestes últimes setmanes hi ha hagut un parón en el blog pel que fa a cròniques de curses. És un parón obligat ja que en Max es troba fora (ara mateix està a Cuba, amb l'Universitat. Ell sí que viu bé jeje) i jo segueixo sense poder córrer res de res a causa dels problemes estomacals. Precisament aquesta setmana tindré resultats de les últimes proves mèdiques i, a partir d'aquí, veuré com i quan puc solucionar els problemes físics que estan sent un autèntic malson.

Però encara que no hi hagi cròniques, tenim dues idees en ment que sortiran pròximament al blog. Com sabeu, sempre hem intentat endinsar-nos en altres gèneres periodístics -amb més o menys èxit- a banda de les cròniques pures, com entrevistes, reportatges etc.

Així doncs, les dues noves propostes són:

- Una entrevista a un gran corredor que, tot i que acumula un espectacular palmarès, no és massa conegut.

- Un reportatge en profunditat sobre l'organització de les curses. Intentarem respondre a algunes d'aquelles preguntes que tots ens hem fet alguna vegada, com quines llicències són necessàries per organitzar una cursa, quins criteris es segueixen a l'hora de fixar els preus, quins serveis es decideixen posar als corredors etc. Per tal de veure-ho més clar, es posaran d'exemple vàries curses de renom i una d'elles s'analitzarà en profunditat per tal de descobrir què s'ha de fer exactament si una organització vol posar en marxa una cursa des de zero.

Tot i que no hi ha dates fixes, esperem publicar-ho el més aviat possible. Què, us agrada?



Agafa'm si pots

dimarts, 13 de novembre del 2012

Primera conquesta: Behobia San Sebastián

Tot i que personalment prefereixo altres pilots com Dani Pedrosa, m'agrada del Jorge Lorenzo els shows que monta per celebrar els seus triomfs -a vegades rallant l'excentricitat-. Concretament, trobo original el fet de plantar una bandera en un tram concret en cada un dels circuits on aconsegueix la victòria. Cada un dels circuits que aconsegueix conquistar, deixar el seu segell.

En Jaume Leiva ja va demostrar l'any passat que estava en clara progressió i enguany ha començat fort. Victòria a la cursa solidària de Port Aventura per escalfar de cara a la gran cita: la Behobia San Sebastián. Amb 4000 catalans a terres basques, en Jaume va guanyar la prova amb autoritat - el també català Marc Roig va ser segon-. Aquest any, la Marató de Barcelona també serà l'objectiu principal però hi ha altres reptes en ment. 

Arribant després d'1 h 1:36 de cursa

Ha conquistat Càceres, Canovelles, Terrassa, Barcelona, Sant Cugat, Tordesillas i, ara, San Sebastià. I va deixar la seva impremta a Kavarna. Seria curiós que, al igual que fa Lorenzo, en Jaume clavés una bandera a l'arribada de cada cursa que conquistés (amb un Leiva's land). 

Podeu llegir la crònica que ha fet ell mateix de la màgica Behobia aquí.

Jaume apretant les dents en primera posició  Foto: fotorunners

Mentrestant, jo ho vaig haver de seguir des de casa tot i estar-hi inscrit. Entre ahir i avui he fet una prova mèdica més -una més-, força molesta, per cert. Ara toca esperar resultats, a finals de mes. I a esperar que, tard o d'hora, arribi una solució que em permeti tornar a la normalitat i poder tornar-me a calçar les bambes. 


Agafa'm si pots

dijous, 8 de novembre del 2012

"No somos Roma" (08-11-12)

Tot i que encara en queden vuit, d'aquí a menys d'un any -el 7 de setembre de 2013- a Buenos Aires es decidirà quina ciutat acollirà els Jocs Olímpics de 2020. Les ciutats que aspiren a organitzar l'esdeveniment esportiu més important del món són Istanbul, Tòquio i Madrid, després que Doha i Bakú no passessin el tall que fa va fer el COI (Comitè Olímpic Internacional) el 23 de maig a Quebec. 

La de Madrid 2020 és la quarta candidatura oficial que realitza la capital espanyola, després d'intentar acollir els Jocs el 1972, 2012 i 2016. Per tant, és també la tercera consecutiva. Inicialment la llista de candidats tenia una ciutat més, Roma, però aquesta va decidir fer marxa enrere a última hora veient que l'economia italiana no estava per gaires alegries. Una decisió sensata i lògica, adequada als temps que corren i a la crisi que tan mal està fent. No ho va veure així, en canvi, l'alcaldessa de Madrid, Ana Botella, que el setembre va afirmar que el projecte tirarà endavant perquè "no somos Roma". Desgraciadament, la senyora Botella té raó. Madrid no és com Roma. Mentre que la capital italiana ha tirat de pressupost, d'estudis i anàlisis econòmics i financers per veure que és inviable ara mateix plantejar un projecte com és el de ser la seu de tot uns Jocs, Madrid es fa el despistat i segueix endavant. 

Rogge i Botella, en un encontre  Foto: Intereconomia
Però alerta, perquè els contratemps van sorgint, poc a poc. Segons desvelava El Economista, Mariano Rajoy va prometre al màxim dirigent del COI, Jacques Rogge, que el país no hauria de rebre un rescat econòmic. Això, a dia d'avui, no està gens clar i ahir mateix es va saber que Espanya no podrà complir amb l'objectiu de dèficit previst per 2012. Però tampoc per 2013 ni 2014. 

A banda de la crisi, fets com la tràgica festa al Madrid Arena també es tenen molt en compte

Al terrorífic escenari econòmic actual s'hi afegeixen més problemes, no de poc pes precisament. La trista notícia de la festa celebrada al Madrid Arena, amb quatre víctimes mortals, és un despropòsit més a afegir a la llarga llista de pèssimes notícies que s'estan donant lloc a Espanya. Tal i com explica l'experimentat periodista del diari Sport, Carlos Galindo, el COI està pendent de tot, de cada pas que fan les ciutats candidates. I a banda de la crisi, fets com la tràgica festa de Halloween també es tenen molt en compte. 

Em sembla surrealista que Madrid, amb la que està caient, encara és plantegi acollir els Jocs. I, perquè no és cap atac personal a la capital, tampoc em fa gaire bona olor la candidatura Barcelona-Pirineu 2022 per organitzar els Jocs d'Hivern. Millor deixar projectes complicats de difícil previsió i dedicar-se amb cos i ànima a organitzar esdeveniments que han demostrat ser més rentables, fàcils i igual de bonics, com els X-Games, grans partits de futbol o etapes ciclistes. 

dissabte, 3 de novembre del 2012

Crònica de La Marxassa 2012

El passat cap de setmana es va disputar La Marxassa 2012, amb un total de 65,2 km i 3985 metres de desnivell acumulat. Aquest any, i per primer cop després de quatre anys consecutius, no vaig fer-la -pels motius ja comentats de l'estómac-. En Pol, però, sí que la va fer i es va treure l'espina clavada de l'any passat -quan no va poder participar-hi per problemes al genoll- amb una excel·lent 10º posició a la general en 8 hores 36 minuts. Un crack a la muntanya. Aquí en teniu la crònica!

A les 4:30 sonava el despertador, got de suc, un plàtan, m’acomiado del gat, i baixo cap a Sant Simó, pujo al bus i m’adormo. Poc després arribem a Sant Martí del Montseny on a les 7 en punt es donarà la sortida. Fa fresca, i estic nerviós, aquest és pràcticament l’únic objectiu que m’havia marcat per aquesta temporada tant curta a nivell competitiu. Tinc molts dubtes sobre si el genoll aguantarà, i de si estaré preparat mentalment per aguantar 66km en solitari. 

Amb els frontals encesos es dóna la sortida, començo suau, trotant i vaig avançant gent, a les pujades camino ràpid i als plans i baixades corro, aquesta serà la tònica fins al primer avituallament, el dels donuts, al km 9,6 de cursa, on arribo en 1h15min ben fresc, acompanyat d’un home de l’Estartit. Després de menjar els donuts, m’espera una baixada d’uns 17km fins a Sant Celoni, plou molt, em poso l’impermeable i acompanyat de la música del meu MP3 començo a baixar al meu ritme, m’ajunto amb en Lorenzo, un crack de Sant Vicenç de Montalt, que ha corregut curses com la Transalpine Run, Cavalls… sé que si vull fer un bon temps he de seguir el seu ritme. Arribo a Sant Celoni una mica tocat a nivell articular, això de fer tants km’s de baixada corrent sense parar m’ha deixat els genolls fotuts. Juntament amb en Lorenzo i dos companys seus encarem la pujada fins a l’avituallament de Sant Martí del Montnegre, km 37, on ens hi espera un bon aperitiu i vermut. 

De baixada, camí de Sant Celoni  Foto: Pol C.

Pugem caminant a bon ritme, un dels que ens acompanyava es queda enrere i en arribar a l’avituallament em noto bé de cames i decideixo no parar, m’acomiado d’en Lorenzo, al qual no tornaria a veure fins l’arribada, em torno a posar la música i en solitari em dirigeixo cap a Vallgorguina, Km 46 on m’hi espera el dinar! Corrent quasi tota l’estona vaig menjant quilòmetres, faig el pas pel km 42 en 5h25, però encara queda molt. Un Km abans d’arribar a Vallgorguina em passen un grupet de 3 que van mooolt fins. Arribada a Vallgorguina, on em sorprenen dient-me que vaig 20è!! Uau…un xute d’adrenalina a l’instant, que fa que no perdi ni 5min a l’avituallament i amb l’entrepà de botifarra a la mà començo l’última  pujada fins al Santuari del Corredor, uns 5km i 800+, amb calma però a bon ritme vaig pujant, avanço  quatre corredors i arribo al Santuari sense adonar-me’n. Començo a fer-me a la idea que puc fer un temps boníssim, que no m’hagués arribat ni a plantejar en dies anteriors… 

Vaig baixant cap a Mataró pensant en totes les hores d’entrenament per la zona de Vallter, Nuria, Benasc, hores viscudes sol i acompanyat de molt bona gent, corro orgullós de recollir els fruits de les hores dedicades aquest estiu. Amb els genolls destrossats arribo al penúltim avituallament, em diuen que vaig 11è,  mentalment estic cansat i amb més pena que gloria afronto l’últim km de cursa per les Cinc Sènies, muscularment perfecte, cap signe de possibles rampes, però articularment ja és una altra historia, tot i així avanço un corredor que està assegut al terra, l’animo i li ofereixo un gel, però està destrossat...

Finalment arribo a Sant Simó entre aplaudiments d’uns quants curiosos, moltes gràcies sempre s’agraeix! Temps final de 8h35 i 10è de la General a 2min del 9è!!!, Amb un somriure impossible d’esborrar em dirigeixo a l’entrada de les Cinc Sènies per animar als corredors que vagin arribant, uns 10min després arriba l’11è classificat que em felicita i m’abraça, i 14è arriba el company Lorenzo, al qual acompanyo trotant uns metres més tot comentant l’experiència viscuda. Com m’agrada aquest esport on el bon rotllo hi és sempre present!!!!


Avui, una setmana després, fotut dels genolls, m’emociono recordant els minuts viscuts acompanyat de gent que, tot i no conèixer,  durant la cursa arriben a ser els teus millors amics…Escrivint això em moro de ganes de repetir, de tornar a tenir aquesta experiència, no tardaré a fer la pròxima si els genolls m’ho permeten!


Pol Casanovas
Agafa'm si pots

Delicious Digg Stumbleupon Favorites More