La història de la Marató de Barcelona està marcada per la força de les persones que, des de fa anys, se la senten seva, pels canvis, pel creixement o per les ànsies de superació de l'organització. Si milers de corredors inunden els carrers de la capital catalana cada any és gràcies a aquestes persones que hi treballen dia a dia, que busquen cuidar tots els detall per tal que el corredor, el dia D, només s'hagi de preocupar en córrer. Una d'elles és Cristian Llorens, director esportiu de la Marató. Quedem en un punt de l'Avinguda Diagonal, un dels carrers protagonistes de la cursa. Queden poc menys de dos mesos i noto l'aire maratonià a la ciutat. Agafo en Cristian fent les maletes. Se'n va dues setmanes a Kènia a fitxar els corredors d'elit africans que el 17 de març lluitaran per la victòria. Transparent i concís, el veig il·lusionat i aparenta tranquil·litat, però crec que la processó -els nervis- va per dins.
“La millor promoció és que els 20.000 corredors quedin
al·lucinats i encantats amb la prova”
· Queda
poc menys de dos mesos per la Marató. Tot a punt?
Sí, està en marxa i tot bastant enfilat. Falta acabar de
polir detalls. De moment no hi ha cap problema ni cap tema que quedi pendent.
· Després d’una mitjana sostinguda d’inscrits des de finals
de la dècada dels 80, la marató no acabava d’arrencar fins al punt que l’any
2005 no es va celebrar. El 2006 va ser un any clau, on la organització tècnica
de la prova va anar a càrrec de RPM i es va constituir també un comitè
promotor. És aquesta una de les claus més importants de l’èxit actual?
Sí, però és un cúmul de coses. Va ser molt important que
entrés RPM juntament amb ASO, una empresa francesa organitzadora del Dakar, el Tour de França o la Marató de París. Juntament
amb aquesta entrada també va haver-hi una sèrie de condicionants que es van
posar sobre la taula. RPM va dir que si ells es feien càrrec de la Marató un
fet innegociable era que hi hagués un circuit com l’actual, i no per les afores
de Barcelona, i l’Ajuntament va acceptar. Després, hi ha hagut una tasca molt
important de promoció de la cursa per tot Europa.
· El Comitè Promotor està format per l’Ajuntament de
Barcelona, RPM, Corredors.cat i Turisme de Barcelona. La coordinació general va
a càrrec de l’Institut Barcelona Esports i l’organització executiva, d’ASO i
RPM Racing, a banda d’un Senat de 24 membres. Amb aquesta estructura, com
funciona la coordinació entre entitats?
Els que porten el dia a dia de la Marató i tiren més del
carro són IBE (Institut Barcelona Esports) i RPM. Un cop cada mes i mig o dos
mesos es fa una reunió del Comitè Promotor on s’exposa el que s’està fent, s'analitzen temes concrets...
· Com és que, enmig de tots aquests organismes oficials que
conformen el Comitè, hi ha l’associació Corredors.cat?
Bé, nosaltres com a RPM no és de la nostra
incumbència però és pel fet que formava part de la Plataforma Marató a
Barcelona i quan aquesta es va dissoldre, l’Ajuntament va decidir incloure
Corredors.cat al Comitè per tenir una visió diferent, la impressió del corredor
popular i per poder copsar les seves inquietuds. Que tinguin veu.
“La
crisi, tot i que de moment ens ha afectat poc, es nota molt en la participació
del corredor estranger”
· Pertanys a la consultoria esportiva Global Human Sports. Quina vinculació té l’empresa amb la Marató?
No, realment jo formo part de l’empresa RPM i fins l’any
passat he estat director esportiu i global de la Marató. El 2012 vaig arribar a
un acord amb RPM per ser només el director esportiu de la prova perquè tenia altres
coses. És un contracte que tinc amb l’empresa per encarregar-me de la Marató,
la Mitja entre altres.
· Com a director també de la Mitja de Barcelona, s’han de
cuidar molt més els detalls a la Marató?
És diferent però és semblant, no sé com explicar-ho.
Moltes coses són iguals, com els avituallaments –a la Marató n’hi ha més però
ve a ser el mateix-, les necessitats del corredor... Però no és molt diferent.
La Marató mou molta més gent, això sí, tan organitzativament com de corredors.
· Ens quins aspectes ha
afectat més la crisi econòmica?
Nosaltres, i ho dic amb la boca petita, de moment hem
tingut sort i ens està afectant poc. Els patrocinis que tenim ja estan tancats
des de fa uns anys i estan en vigor i
respecte als inscrits doncs, per una raó o per un altre, cada vegada en venen
més. En els últims tres anys hem crescut una mitja d’un 25%, que és una
bogeria, tot i que aquest any no crec que pugem. La crisi es nota molt en el
corredor estranger. No tan en el de casa, que al final crec que corre igual, sinó en el
de fora. S’ha de tenir en compte que gran part del nostre creixement ve pel
corredor estranger i, actualment, entre la inscripció, l’hotel, l’avió... els
hi està costant una mica més venir.
· Potser el resum més complet de tots els que es poden
trobar a Internet sobre la història de la Marató de Barcelona és el del
corredor Miquel Pucurrull, on es veu que la Marató va començar a Palafrugell el
1978 i va passar a Barcelona a partir del 1980. L’esperit de les primeres
maratons és el mateix que el que hi ha actualment?
Jo diria que sí. Tan al 78 com ara el motor de la Marató
és l’entusiasme de la gent. De gent com el Pep Soler, que porta molts anys
vinculat amb l’organització; l’Andreu Ballbé, que ha cronometrat totes les
maratons des que es fan a Barcelona... Una sèrie de persones, entre les quals
m’hi incloc, que tenim com a motivació la il·lusió i que sentim la cursa com
una cosa nostra. Òbviament ara, a diferència del 78, hi ha una empresa i no
oblidem que és un negoci i l'objectiu és guanyar diners. Però crec que la gran sort i la força és que encara
perdura l’esperit de les persones que realment se la senten seva i tiren del
carro en el sentit més romàntic.
“Puc
dir sense cap problema que la Marató de Barcelona no és una marató cara”
· Arran de la crisi
econòmica són moltes les curses que han hagut de apujar els preus de les
inscripcions i és un dels fets més criticats per part dels corredors populars.
La Marató de Barcelona també ha fet un increment respecte l’edició anterior.
Teniu previst seguir pujant els preus?
No. Des d'RPM la nostra política de preus és la mateixa
des que vam començar. Però quan dic la mateixa no vull dir els mateixos preus.
Aquest any hem apujat preus però no és un tema de crisi o econòmic. Portàvem
tres anys sense pujar els preus i un dels nostres principals objectius és
millorar la qualitat de la prova, amb millors avituallaments, millors serveis etc. ja que cuidar i mimar el corredor és la nostra gran pota com a
organització. I tot això té uns costos. Segurament, tot i que no t’ho puc dir
amb contundència, els pròxims tres anys no apujarem preus. Sempre ho hem fet
així.
· Per tant, es podria dir
que va per cicles?
Sí, es podria dir que sí. Sempre intentant millorar el nivell de
la prova. Però si ens compares amb altres maratons europees, seguim sent una
marató barata o, com a mínim, no és cara. París, Londres... són molt més cares.
Puc dir sense cap problema que la Marató de Barcelona no és una marató cara.
· La inscripció de les dones, tot i augmentar
progressivament en les últimes edicions, continua sent molt desigual respecte a
la d’homes. Porteu a terme alguna estratègia per incentivar la participació
femenina?
Sí, ja sigui via Ajuntament, l’IBE, els patrocinadors o
nosaltres mateixos, hi ha un especial interès perquè la dona participi i
s’animi a fer maratons. Aquest any hem fet entrenaments únics per a dones,
diferenciem la samarreta d’homes de la de dones... Ara, la meva opinió
personal és que el problema és la distància i és un tema de temps. Pel que fa
a altres països d’Europa on corren més dones, allà es corre des de fa més temps
i és un tema de progressió. La dona comença a corre 5-10 km, d’allà la majoria
o gran part passen a la mitja i, el problema, és que moltes es queden a la
mitja. Costa donar el pas a la marató. Però això és qüestió de temps.
· Per tant, la progressió
aquí és més lenta.
Sí, és més lenta però també perquè hem començat més tard.
Quan aquí corrien 3.000 persones per Barcelona a la Marató del 2004, a París en
corrien 20.000. Aquesta és la diferència. El handicap és que són 42
quilòmetres, però bé, mica en mica.
“Pel
que fa a qualitat, no tenim res a envejar a les grans maratons mundials”
· Hi ha una sèrie
d’aspectes, potser de menor importància, però que estan presents en moltes
curses i que els corredors populars, simplement per curiositat, voldrien
saber-ne més, com la selecció de les llebres populars.
El tema de les llebres és molt senzill. La gent ens ho diu i nosaltres els demanem una mica d’historial tot i que la gent, generalment, és
bastant honesta i coherent. Una persona que té 3 hores 05 minuts no demana fer
de llebre de 3 hores. Una persona de 3h05’ et diu de fer 3h30 o 3h45’. Mirem
que puguin fer bé la feina i després també tenim en compte l’ordre en que ens
arriben les sol·licituds. El que valorem molt és la gent que ens ha ajudat els
anys anteriors. Perquè no és una feina fàcil i els primers anys ens costava
trobar llebres. De fet, recordo que al principi els ritmes ràpids, de 3 hores o
menys, els corrien dues persones, fent meitat i meitat, que no quedava massa
bé (riu). Però, en general, accedim a la majoria de sol·licituds que rebem, sense
problemes.
· Pel que fa als speakers, hi ha diversos grups que es vam
movent per les diferents curses o molts van per lliure?
Concretament, els speakers de la Marató de Barcelona són
professionals, que es dediquen a això. Nosaltres en tenim dos: un és l’Alberto
Montenegro, que fa moltes curses, fa NBA entre d'altres esdeveniments. L’altra és la Vicky, que parla 8 idiomes i
està per tot Europa, amb la Marató de París, triatlons a França i Itàlia...
Nosaltres els coneixem i ells coneixen la Marató. L’Alberto sap molt de
running, està molt ficat en la comunitat atlètica d’aquí i coneix la gent. De
moment, doncs, seguim amb ells.
· Amb 16.216 arribats l’any passat, Barcelona se situa com
la 4º d’Europa i la 13º del món. La Marató es marca uns objectius concrets pels
pròxims anys?
No ens fixem un rànquing concret, de voler estar aquí o
allà. El que intentem és fer-ho una mica millor que l’any anterior. La millor
promoció és que els 19.000, 20.000 corredors o els que vinguin quedin
al·lucinats i encantats amb la prova. És la millor
manera que vingui més gent. A nivell organitzatiu òbviament els nostres miralls
són les grans maratons. Som plenament conscients, a curt termini, que no podem
ser com Berlín o Londres. En part també, i això és opinió personal, perquè no
sé si Barcelona pot acollir 40.000 corredors. Algú que ha estat a Berlín sap que té unes
avingudes de sis carrils que no te les acabes. Aquí hi ha les que hi ha. Però
sí que a nivell qualitat intentem assemblar-nos el màxim possible a les grans i
puc dir, amb tota la modèstia, que per qualitat no tenim res a envejar a París.
A nosaltres ens agradaria anar creixent mica en mica i anar millorant el nivell
de qualitat de la prova, però sense fixar-nos objectius numèrics en rànquings.
· S’ha fixat la Marató de Barcelona en maratons europees o
mundials per tal de créixer i millorar l’organització, l’eficiència...?
Al principi París, a banda de ser els nostres socis, va
ser un gran referent i hem après molt d’ells. Però actualment, més que tenir
una marató de referència, el que fem és agafar aspectes de vàries. Per sort, nosaltres viatgem bastant per tot Europa en diverses maratons i podem
observar-ho tot. També ens fixem, per exemple, en la Behobia-San Sebastián, que
tot i ser de 20 quilòmetres, són molta gent. És anar agafant detalls d’aquí i
d’allà. Evidentment, si em diguessis quina prova vull: la Marató de Nova York.
Però això és un altre nivell, és com comparar el Barça amb... no diré cap equip
(riu).
· L’arribada de l’asseguradora Zurich el 2012 com a
patrocinador oficial de la Marató ha sigut fonamental per la supervivència
econòmica de la prova?
L’arribada de Zurich és important per dues coses:
òbviament perquè aporta uns recursos econòmics, que sempre van bé, però també
perquè és donar un salt. Si t’hi fixes, totes les grans maratons tenen un title sponsor, com ING Nova York,
Virgin Londres, BMW Berlín o Bank of America Chicago. És a dir, a banda de
l’aspecte econòmic, és com dir: ostres, tenim categoria per tenir un title sponsor. I, evidentment, comptar
amb l’ajuda d’una gran multinacional com és Zurich, és molt important.
· Es necessiten molts
permisos per organitzar una marató com la de Barcelona?
Bé, no és un tema de tenir molts permisos. El que diré
sempre, on sigui i a qui sigui, és que sense el recolzament i implicació 100%
de l’Ajuntament, en aquest cas de Barcelona, és impossible organitzar una gran
prova així. La decisió de l’Ajuntament d'apostar realment per la Marató és
crucial. Una gran prova, si no és de la mà de l’Ajuntament, crec que no és
viable. I a Barcelona, a través de l’IBE, treballem colze a colze i ens
facilita molt les coses, que és clau, perquè amb la de detalls que arriben a haver-hi,
si no hi hagués aquesta unió seria molt complicat.
· Mentre que la Mitja de
Barcelona té en la de Granollers un dur competidor, la Marató de Barcelona, tot
i haver-hi cada vegada més ventall, a nivell català no té rival. És positiu o
negatiu?
Crec que no resta que hi hagi altres maratons.
Em sembla molt bé que Tarragona tingui la seva marató, Empúries també en
tingui, la del Mediterrani... No crec que sigui un tema que ens afecti.
Fomenten el running, que sempre és bo i com més curses hi hagin, millor.
Nosaltres tenim la de Barcelona, amb aquests carrers i això està aquí. Si vols
córrer per Passeig de Gràcia, has de córrer aquesta marató i si vols fer-ho per
Via Laietana, també. Però crec que és més bo que dolent.
Marató Barcelona 2013
“S’ha de saber diferenciar: a
la cursa patir, tots patirem però agonitzar, ningú hauria d’agonitzar”
· A finals de gener hi ha
15.000 inscrits. Està complicat arribar als 20.000, que és una mica l’objectiu
que us havíeu marcat, no?
Jo crec que sí que hi arribarem. Fins i tot als
21.000. La gran diferència d’aquest any, a banda dels preus, és que hem canviat
el sistema. Els últims anys fèiem tres trams, que anaven per períodes de temps.
Aquest any ho hem canviat i en lloc de ser per dia de calendari és per número
d’inscrits. Això el que fa és que potser les comparacions no són tan exactes.
Abans ens era molt fàcil perquè podíem comparar setmana per setmana i ara ja
no. És difícil saber si anem bé o no. Ara anem molt semblants a com anàvem
l’any passat però si aquesta pregunta la fas fa dos mesos, anàvem 200% per
sobre.
· Al reglament
s’especifica que “cada corredor participa sota la seva responsabilitat i ha de
posseir un nivell de condició física suficient per afrontar la prova”. De totes
maneres, quin creus que és el perfil físic mínim que es requereix per afrontar
amb garanties una marató?
Jo no sóc metge però diria que és de sentit comú. El que
volem evitar és aquella gent que, un cop s’hi posa, s’encega, no escolta el seu
cos i no sap parar. Crec que és una cosa massa àmplia com per dir que
concretament has d’entrenar uns mesos i uns quilòmetres exactes. Depèn de cadascú
perquè conec gent que s’hi ha estat preparant un any i d’altres que a falta de
tres mesos s’hi ha decidit. És qüestió de sentit comú per entrenar-la
mínimament. Sempre dic que s’ha de diferenciar entre el patir i l’agonitzar. Patir,
tots patirem, des del que guanya fins a l’últim, però agonitzar, ningú hauria
d’agonitzar. S’ha de diferenciar molt bé el patiment de l’agonia.
· L’any passat la victòria se la va endur Julius Chepkowony
però es va quedar a gairebé 4 minuts del rècord de la prova. Confieu en que
aquest any se superi?
L’any passat veníem de dos anys amb grans
marques, concretament les millors que s’havien fet mai a l’Estat, les de 2010
(2h07'30") i 2011 (2h07'31"). L’objectiu era el rècord femení, que el tenia
la Isabel Alonso des de feia molts anys i volíem que se superés, com així va
fer l'Emily Chepkomy, amb 2h26'52", una gran marca. I allà vam concentrar, entre cometes, els
nostres esforços. En canvi, en nois el crono
va ser discret. Aquest any ens agradaria tornar a córrer ràpid en homes tot i
que, clar, el rècord cada vegada està més difícil. A més, no ens enganyarem,
també depèn dels recursos econòmics, a banda que surti un bon dia, que a la
cursa vagin tots junts i no es trenqui aviat... També ens interessa que els
corredors d’aquí puguin fer una gran marca. Els nostres recursos els centrarem
tan en l’elit africana com en ajudar en Nacho (Cáceres), en Marc (Roig) i en
Jaume (Leiva).
· Si l’any passat els
atletes espanyols lluitaven per una plaça pels Jocs Olímpics, enguany ho faran
pel Mundial d’Atletisme de Moscou. Hi seran, com has dit, Nacho Cáceres, i
altre cop Jaume Leiva i Marc Roig. N’hi
ha més de confirmats, com Castillejo?
No, en Carles no correrà i, a dia d’avui, no hi ha cap
espanyol més confirmat, tot i que pot ser que vinguin. Nosaltres els animem a
que vinguin perquè crec que a vegades, inconscientment, s’equivoquen i van a
Rotterdam, Hamburg o Berlín, que són circuits ràpids, però s’obliden que allà
són un més. Allà van a ritme de 2:06 i, o t’agafes al grup o t’espaviles.
Barcelona, potser no és com Berlín, però és un circuit ràpid i el que sí els
oferim és una cursa a la seva mida, amb llebres i altres facilitats. I gent com
en Marc o en Jaume sempre ho han vist, que per fer marca prefereixen venir
aquí. L’any passat sis atletes van aconseguir plaça olímpica, que està molt bé.
Aquest any el Mundial de Moscú no és un gran atractiu pels d’aquí i tothom està
pensant en l’Europeu de Zurich el 2014 així que si volen venir, estan
convidats.
“Recomano
que els corredors vagin amb el fre a la primera mitja perquè la segona és molt
més ràpida”
· Com gairebé cada any s’han fet algunes variacions en el
recorregut, com per exemple no pujar pel Passeig Sant Joan en el km 15, dos
petits bucles a la part de baix de la Diagonal enlloc de fer la Diagonal tota
seguida o al km 38, que no es passarà per la Plaça de Sant Jaume i el C/ de
Ferran ni es baixarà per la Rambla. Es pot dir que és un circuit més ràpid i
suau? (podeu veure la totalitat dels canvis aquí)
Molt més ràpid, sí. El fet d’eliminar el tram de Passeig
de Sant Joan - C/ Indústria és una pujadeta que ens estalviem i per recuperar
aquests metres hem fet dos petites entrades a la Diagonal Mar, que són dos
corbes obertes. Després també baixar tot Via Laietana i tirar Passeig Colom
buscant el Paral·lel també fa que sigui més ràpid. M’atreviria a dir que el
circuit d’enguany és el més ràpid dels que hem tingut mai aquí. Ara bé, falta
que surti un bon dia, que no faci vent al Litoral... Hem eliminat molts girs i
algunes pujades.
· Quins són els punts on
el corredor ha d’estar més concentrat?
No, no és un tema de “compte amb aquest lloc”
perquè no tenim una gran rampa. La nostra principal pujada és al principi de
tot, quan vas per agafar el Camp Nou. El que sí que recomanaria és que, encara
que sembli una obvietat, a la primera mitja vagin una mica amb el fre. D’entrada,
perquè són 42 quilòmetres i després hi ha el mur i sempre és millor regular
però, sobretot, perquè el principi és un pèl més lent. Que no tinguin por si a
la primera mitja se’ls hi envà un parell o tres de minuts perquè la segona és
molt més ràpida. I el fet està que, en els dos anys de les grans marques, han
corregut la primera mitja amb 1h04' i la segona amb 1h02'. Parlem de dos
minuts, que és molt. Queda constatat que es pot anar amb calma a la primera, que
després es pot recuperar, sense oblidar el mur.
· El mur és complicat ja que, a més, es troba en la zona amb menys afluència de públic i
consta d’una llarga recta.
Sí, és un cúmul de dos punts. Primer el tram de
Diagonal Mar, que és anar i tornar, que hi ha gent que particularment li agrada
veure els altres corredors i gent que no, i realment són dos quilòmetres i mig
de recte cap allà i el mateix cap aquí, que psicològicament afecta perquè
acabes dient “ostres, és que això no s’acaba mai”. Pel que fa al mur, ja no és
un tema de quilòmetres sinó un tema de temps, per això a cadascú li agafa on li
agafa. Jo no hi entenc molt però el mur et ve quan portes 2 hores, 1 hora 50
minuts... Per això hi ha gent que li agafa al quilòmetre 28 i altres al 35,
perquè és una qüestió de temps.
· Llavors podem eliminar
la frase que circula pel món maratonià que diu que el mur és psicològic?
És un tema físic, no és psicològic. Per experiència
pròpia i per la gent que conec, tu no és que diguis “ostres, estic cansat de
córrer”. Tu vols córrer, però les cames no van. El cap és el que et fa aguantar
i seguir però és un tema físic. El cos porta dues hores cremant i si no t’has
hidratat i alimentat bé, et trobes que el cos no respon. El cap és el que et fa
superar-ho o no.
· Després de molts canvis
en el recorregut, sembla que des del 2006 s’ha consolidat un circuit plenament
urbà dins de la ciutat. És mantindrà aquest model en el futur?
Sí, ja portem des del 2006 i és un aspecte
bàsic. Primer que nosaltres ho teníem molt clar i, segon, que les dades ho
demostren, que cada vegada ve més gent. Tu corres la Marató i excepte el
Tibidabo i alguna cosa que queda més amunt, ho veus tot. A nivell turístic és
molt maco i, de fet, podries anar amb la càmera de fotos perfectament.
· De fet, un circuit així,
com el de París o Nova York, és una de les demandes principals que feien els
corredors fa uns anys.
És cert, encara que París està mitificat perquè
passes per La Foret i Bois de Boulogne, que són dos boscos. El principi de
París és molt maco però cap al quilòmetre 10 entrés a La Foret i després al Bois
de Boulogne, que deu ni do. Però és una mica com Nova York o Berlín, que són
maratons maques, que estàs fent un esforç però estàs gaudint del paratge, que
no és el mateix que corre per la Zona Franca.
· Es preveu, com l’any
passat, que l’Expo Sports i el Breakfast Run tornin a ser un èxit. Són cada
vegada més importants els esdeveniments que es fan en paral·lel a la cursa?
Aquesta és una de les diferències, precisament, entre la
Mitja i la Marató. L’Expo Sports aquest any, si no erro, són unes 160 marques
expositores, una passada, i la Breakfast Run seguirem limitant a 2.000
persones, que els hi donem d'esmorzar. Però clar la possibilitat, tan pels d’aquí
com sobretot pels estrangers, de poder fer els últims 4 quilòmetres de la
Marató Olímpica passant per dins de l’Estadi, home, està molt bé. Per tant, això
ho mantenim. No podem ampliar més la Breakfast Run perquè no hi cabem, perquè
és per camins relativament petits, però la Expo Sports sí que serà encara més
gran que en el 2012.
La pregunta indiscreta
L'últim entrevistat,
Jaume Tolosa, pregunta a Cristian Llorens
· J.T: I no t'has plantejat deixar l'esport i dedicar-te al tabac i a les drogues, directament?
Home, ni m’ho he plantejat mai ni dubto que m’ho
arribi a plantejar mai. Porto fent esport tota la meva vida des que era petit,
tocant diversos com el futbol, el hoquei patins, ara corro i faig triatlons...
Sempre ho he dit encara que sembli un tòpic que l’esport no és un hobby, és una
manera de viure. Mai es pot dir mai però vaja, ho veig poc probable (riu).
La pròxima pregunta
Cristian Llorens planteja una pregunta al pròxim entrevistat d'Agafa'm si pots
· C.LL: Escull: no tenir mai més a la teva vida
problemes econòmics tu i la teva família però mai més pots fer esport.
La porra de Cristian Llorens
Auguro
una grandíssima Marató per Jaume Leiva.
Crec que pot estar en 2h11' pelats o per sota. Tot i que
ara ha estat una mica tocat físicament, confio en que arribarà bé. Anirà molt
bé també, crec, la participació del Nacho (Cáceres) perquè ell té experiència i
sap de què va la cosa. A més els dos busquen un temps semblant. En Marc dubto
que surti amb aquest grup perquè el seu objectiu és baixar de les 2h18'. Però
ja veurem perquè també està molt fort. Pel que fa als europeus, l’any passat
amb els Jocs Olímpics va haver-hi una bona participació però aquest any s’ha de
veure.
Fotos:
1: www.zurichmaratobarcelona.es
2: Mundo Deportivo
3: http://sergiotriatlo.blogspot.com.es - Sergio García
4: galeria.blipoint.es - Angel Yu Marsicano
5: www.zurichmaratobarcelona.es
6: runninvisual.blogspot.com.es
7: www.albertbosch.info
8: David Giménez
9: David Giménez
Agafa'm si pots