Òscar Pérez: "Sempre he pensat que una Ultra Trail és com una petita vida comprimida"

330 quilòmetres. És la distància que hem de recórrer per poder entrevistar l'Òscar Pérez López, un català que, enamorat de la muntanya, viu actualment a Yosa de Sobremonte, un poble de 25 habitants en ple Pirineu aragonès. 330 quilòmetres són, també, els que va haver de superar per endur-se la victòria a la Tor des Geants 2012, l'anomenada cursa més dura del món. Els 24.000 metres de desnivell positiu ho confirmen. Ho va fer, a més, amb 75 hores, rècord de la prova. No té espònsor -encara- ni nutricionista i surt a entrenar sense rellotge. El terreny alpí que envolta la seva casa l'espera cada tarda, després d'una esgotadora jornada laboral a les pistes d'esquí de Formigal. Va començar corrent mitja hora i ara no sap dir prou. De veu tranquil·la i confiada, té molt clar el que sent per la muntanya i, sobretot, el que vol amb ella. No hi busca victòries ni títols sinó, simplement, mantenir una relació idíl·lica que omple la seva vida.

· Amb tants quilòmetres i hores de cursa, pel que fa als descansos els vas fer generalment en avituallaments i punts de control o portaves una planificació personal feta? 

La cursa és la que marca una mica els descansos. Potser al principi, encara que siguin curses llargues, el ritme es viu i el cos es troba bé i no t’atures molt mentre que després sí que són parades obligatòries. A mi m’agrada aturar-me i seure una estona i menjar si he de menjar. Però clar, això també depèn molt de la cursa. Quan vas al davant, el ritme de carrera és el que et marca.

· En aquests descansos, dormies o simplement descansaves? 

Bàsicament descansava. Intentava dormir però m’era impossible. Suposo que amb l’adrenalina i tot, la veritat és que estava amb els ulls com plats. Però crec que m’anava bé perquè era una manera de reflexionar al voltant de la cursa. A vegades, quan estàs en marxa no veus les coses clares perquè estàs en calent però quan estàs descansant, és diferent.

· Corren moltes anècdotes que reflecteixen l’hospitalitat dels habitants de Vall d’Aosta. Tu també l’has pogut copsar? 

La veritat és que sí. Com a anècdota recordo que quan baixava als pobles, és com si arribés aquí al meu poble i algú t’obrís la porta de casa seva. Entrava i estava tota la taula plena d’aliments i quan portava una estona preguntava: “Però això és un control o un avituallament?” I em deien: “No, això és casa meva”. Clar, jo els hi deia: “Però jo no puc aturar-me a cada casa” (riu). Tota la vall està entregada a la cursa. 

· Com s’entrena un per un repte de 330 quilòmetres i 24.000 metres de desnivell positiu?

La veritat és que no vaig fer cap entrenament específic o especial. Vaig entrenar com podria haver entrenat per qualsevol altra Ultra. L’única cosa que vaig preparar va ser el tema de la son. Un mes abans, estava un dia sense dormir i després me n’anava a entrenar a veure com responia el cos. Més que res per veure les sensacions. Però poc més.

“Corro perquè m’agrada i per conèixer llocs nous. Quan a la Tor em deien que havia fet el rècord de la prova, per a mi no era ni és important”

· La Vall d’Aosta amb el Mont Blanc, Gran Paradiso, Mont Rosa i el Cerví com a estampes, és un marc immillorable? 

Sí que ho és. El problema d’aquestes curses és que sempre t’agafa una part que és de nit i que t’impedeix de veure bé el paisatge. Per exemple, quan arribes al Col Malatrà, que fas la última pujada i un cop estàs a dalt, tens una vista del Mont Blanc impressionant. Per mi és molt important el paisatge per sentir-me bé i integrat en la cursa i en el lloc on estic corrent. No puc córrer per asfalt o pel desert perquè no m’hi sento. Quan tens un moment en què estàs fluix està bé tenir el paisatge perquè t’ajuda a distreure el cap. 

· Ets, doncs, d’aquells que són al·lèrgics a l’asfalt?

Sí, realment no em motiva gens l’asfalt.

· I no t’ha entrat mai el cuc de provar quin temps faries en una marató d’asfalt?

No, no em motiva. Però les Ultres tampoc. Perquè no corro per un temps, corro perquè m’agrada i per conèixer llocs nous. Però el temps m’és igual. Quan a la Tor em deien que havia fet el rècord de la prova, per a mi no era ni és important. 

· L’objectiu no era el temps. Però guanyar-la sí?

No, guanyar-la tampoc. Quan arribo he d’estar satisfet de la cursa que he fet, però no pel fet de ser el primer. Per mi una Ultra és una manera més, no la única, d’arribar i apropar-me a la muntanya, igual que faig amb l’esquí o l’alpinisme. Evidentment hi ha una competició però per a mi no és una competició al 100%.  

· Amb la caiguda que vas tenir a l’inici de la Tor, et vas arribar a plantejar l’abandonament? 

Sí, va ser el moment més crític de la cursa. Encara tenia bateria al mòbil i vaig poder parlar amb la Montse, la meva dona, que em va animar molt. Vaig estar molts quilòmetres que anava caminant però m’animava el fet que, tot i no poder baixar molt fort i no portar un ritme alt, els rivals no em treien gaire temps.

· Ha estat l’arribada a Courmayeur un dels moments més emocionants de la teva vida?

No, ni molt menys, jo al menys ho sento així. Quan fas una cursa d’aquestes tan llargues, les sensacions són moltes durant tota la cursa. Com arribes tant desgastat a la meta no sents  l’explosió del moment. No és com una marató, que són quatre hores i quan arribes és un pic d’adrenalina. En una Ultra, com has vist tant i has patit tant, l’arribada no et produeix tal sentiment. És quan passen els dies que te n’adones de l’alegria que et pot donar tot plegat i la satisfacció personal que et produeix.

· Molts corredors diuen que curses així els arriben a marcar tant que hi ha un abans i un després, que fins i tot canvien la personalitat i la mentalitat. És el teu cas?

La veritat és que sí. El Tor m’ho vaig plantejar perquè, si sóc sincer, les Ultres ja no m’aportaven res. Allò que busques al principi de viure al límit, jo no he buscat mai arribar al límit sinó trobar sensacions. Però arriba un moment en què cadascuna d’aquestes sensacions ja les has viscut i les has tastat. És clar, al principi deies: “Podré acabar una cursa de 100 quilòmetres, la podré acabar de 150?”. Vas fent vas fent i finalment ho fas. Llavors era com tornar a començar. Em podré enfrontar a una cursa de 300 quilòmetres? Per a mi era com tornar als inicis, quan fa uns sis anys vaig començar amb les curses. 

· Parlant d’inicis, com et vas introduir en aquest món de les curses de resistència? La dèria per la muntanya ja et ve de petit?

No, de fet com a qualsevol. Vaig començar seriosament fa vora uns cinc o sis anys. La muntanya ja ens agradava des de sempre però la Montse tenia problemes de vertigen i, per tant, no podia sortir. Els caps de setmana sortia a córrer i tornava per estar amb ella, és així com vaig començar.

"Em llevo a dos quarts de cinc per anar a treballar i arribo a les sis de la tarda. És llavors quan surto a entrenar"

· Com recordes la teva primera cursa?

La Marxa del Garraf va ser la primera on vaig a arribar a córrer durant tot el recorregut tot i que prèviament havia fet la Matagalls-Montserrat caminant.

· Tot i això, passar dels 45 quilòmetres de la Marxa del Garraf als 330 de la Tor és un salt molt gran, impensable per a la majoria...

Però s’ha de tenir en compte que hi ha un període de sis anys. Jo recordo, quan vaig començar a córrer, que no feia més de mitja hora o tres quarts i arribava a casa rebentat. Admirava la gent que podia córrer durant una hora. Però és progressiu. Vas fent al llarg del temps i el cos es va acostumant a aquest esforç. Per a mi, ara el temps es podria dir que no compta per els entrenaments, tot depèn de la intensitat. Com els entrenaments que faig tenen poca intensitat m’agrada estar-hi moltes hores sigui amb bici, esquí o corrent. Si ara jo surto a fer una hora, se’m quedarà curt.

· Com és un dia amb Òscar Pérez?

Bé, doncs us convido demà a venir amb mi. (riu) Em llevo a dos quarts de cinc i vaig a treballar a les pistes de Formigal. Quan torno de la jornada laboral ja són les sis de la tarda, i es un plaer sortir per aquí. De fet, he intentat anar a entrenar al gimnàs tres cops, i també a la piscina, però no em motiva. A l’estiu és més fàcil ja que l’horari és de mitja jornada i, per tant, acabem a les tres, amb tota la tarda lliure.

· En l’aspecte esportiu, és un plus haver-vos traslladat aquí, al Pirineu d’Osca?

No ho vam fer amb una finalitat o plantejament esportiu, simplement vam venir perquè ens agradava la muntanya. Cada cap de setmana ja fèiem alguna activitat per la muntanya. Ara m’agrada córrer, però potser en un any o dos ja no i, per tant, faré un altre tipus d’esport. Això sí, sempre en contacte amb la natura i la muntanya.

· Perquè el Pirineu aragonès i no el català?

No us penseu, vam tenir molts dubtes però ens vam acabar decidint per Osca i per aquest poblet de 25 habitants que és Yosa de Sobremonte, on portem sis mesos. Tot i això, potser canviem i marxem a Catalunya perquè el que està clar és que s’enyora la terra. Els dos som de Barcelona i, quan portàvem un temps junts, vam anar a viure a Castellbisbal. D’allà, ja vam marxar a un poble molt a prop d’on estem ara, Escarrilla, que no ens va agradar massa perquè a l’hivern està molt dedicat a l’esquí i, en canvi, Yosa ja és més poble, més a l’estil del que ens agrada a nosaltres.

· Arran de la teva victòria a la Tor, deus haver tingut ofertes d’espònsors.

De fet, aquest any he tingut vàries ofertes. De cara a l’any vinent sembla que Grifone serà qui m’esponsoritzarà. Un cop tries la marca, lògicament, t’has d’identificar amb ella i el seu material. A més, cada marca et demana un seguit d’objectius: com més et donen, també més et demanen. Grifone, en aquest sentit, és molt flexible i em dóna la possibilitat i llibertat total per les proves, entrenaments o reptes que vulgui assolir. La veritat però és que mai m’ha agradat el tema de l’esponsorització i per als meus reptes i somnis tampoc són del tot necessaris, però evidentment ajuden.  Ho vaig notar a la Tor des Geants, on em va sorprendre l’impacte mediàtic que va haver-hi. La Montse em va trucar i em va dir: “¡ Se ha montado un buen revuelo!”. Jo no tenia la sensació que tingués tanta importància però després ho vaig veure també per televisió i vaig quedar sorprès. Potser també d’aquí va venir les nombroses ofertes d’empreses que em volien esponsoritzar.

 “El sortir i entrenar cada dia és clau, ja sigui una, dues o tres hores, això últim és indiferent”

· No portes rellotge quan entrenes, no cuides especialment l’alimentació... És la clau de l’èxit?

Potser sí. O potser hi ha una genètica que estava amagada que no coneixia i ha resultat ser important. No porto rellotge, ni faig sèries i l’alimentació la cuido només una mica quan entreno, però no tinc bàscula a diferència de molts corredors. Potser si he de destacar algun aliment seria la verdura, que m’agrada molt i que predomina en la meva dieta. 

· No és aconsellable tenir un nutricionista tenint en compte les calories que s’arriben a perdre entre entrenaments i curses?

Potser sí però com no n’he tingut mai, no és una cosa que em cridi l’atenció. Si les coses em funcionen, doncs no ho necessito. Menjo normal.

· Realment creus que amb esforç, dedicació i hores d’entrenament, algú que ho desitgi pot arribar a finalitzar una Ultra Trail com la Ronda dels Cims?

Sobretot la dedicació és el més important. El sortir i entrenar cada dia és clau, ja sigui una, dues o tres hores, això últim és indiferent. Però el que està clar és que, al final, has de sortir sí o sí. Una altra cosa molt important a destacar per aquestes curses és la capacitat i agilitat mental de cadascú, fins i tot per tal d’enganyar al propi cos i seguir endavant en els moments difícils. El cos humà pot arribar a tenir un rendiment fins i tot desconegut per a nosaltres mateixos.

· Just acabar la Tor et van fer una entrevista on vas confessar que el més important era la imaginació. Però què imagines?

La imaginació és primordial i com deia abans també el cap. Per exemple, una de les coses importants en curses d’aquesta magnitud és pensar en els quilòmetres que has fet i no pensar en tots els que et queden. No pensar “me’n queden 300”, perquè sinó acabaries abandonant. Pensar i analitzar com va la cursa. Una altra cosa que també és important és identificar-me amb la muntanya, si es podria pujar per un altre camí o per darrera la carena, com serà la propera pendent... Una Ultra Trail o una cursa en general sempre he pensat que és com una petita vida comprimida ja que tens moments molt bons i d’altres de força dolents. 

· També són molt habituals les rutines o supersticions personals. En Kilian Jornet comentava, per exemple, que escoltava sempre un mateix tipus de música. Escoltes música tu?

No porto mai música. Bé, ara quan surto a entrenar per aquí de nit pel bosc de vegades sí que en porto. Però la veritat és que no m’agrada portar música, quan corro per la muntanya em concentro bastant amb allò que estic fent i m’agrada escoltar el so ambient.

· Algun ritual abans de sortir?

No, la veritat és que cap. No sóc supersticiós ni maniàtic en aquest sentit.

· Dius que no buscaves la victòria a la Tor però sabies que hi havia dos francesos que eren els favorits. Vas preparar d’alguna manera el recorregut?

La meva planificació es basava en veure més o menys els temps d’anys anteriors. En la primera part de la cursa vaig seguir un model d’un corredor i en la segona, part d’un altre. Concretament ho dividia en parcials, els millors de cadascun. Portava un paper amb els temps apuntats i podia anar veient a mida que corria si portava uns bons registres o no. El més important d’aquestes curses es saber-se gestionar bé i no descontrolar-se i és per això que era interessant tenir el temps dels parcials dels anys anteriors per poder comparar.

· Però coneixies cadascun dels trams de la cursa?

No, hi ha molt poques curses que hi vagi abans a fer el recorregut. M’agrada més que em sorprengui la cursa, veure paisatges nous i enfrontar-me als desnivells per primera vegada a la mateixa competició, sense tenir-ne coneixement previ. 

· Per tant, repetir curses ho descartes?

Hi ha algunes que repeteixo perquè són fixes, perquè m’aporten molt. Però no m’agrada massa repetir. Aquest any si repeteixo alguna serà la Tor i després no se si faré Andorra. Per repetir, per exemple, m’agradava molt una marató que es feia a Canfranc i una altra als Picos d’Europa. M’agraden les curses molt alpines, amb molt recorregut d’alta muntanya.

"Crec que la Ronda dels Cims és més dura però l'Ultra Trail del Mont Blanc s'ha de fer una vegada a la vida"

· Si repetissis la Tor des Geants, seria per optar altre cop a la victòria?

No, però és que la Tor va ser una cursa que em va omplir molt. Quan s’acaba una cursa normalment es tarda uns dies a avaluar-la i pensar si la repetiràs o no. En canvi, quan s’acaba la Tor hi ha molt poca gent que diu que no hi tornarà.  Però per aquest any els objectius que tinc no són curses sinó més aviat un parell de reptes personals que no diré ara. 

· Ets dels que es queden després a veure l’arribada dels altres participants en curses tan dures com la Tor?

Sí. De fet, després de dutxar-me vaig veure arribar al segon, i després els tres primers vam arribar amb la primera dona. Quan va arribar l’últim participant, l’organització no em va trobar, llàstima. Va ser curiós que llavors ens van fer una entrevista a mi i a l’últim classificat. Ens van fer les mateixes deu preguntes i l’única diferència que hi havia, realment, era el temps final d’un i altre. Va ser molt interessant. Coses així són de les que fan la Tor una megacursa.

· També has fet l’Ultra Trail del Mont Blanc. És, sens dubte, la més prestigiosa del planeta però desnivell i quilòmetres en mà, n’hi ha de més dures, com per exemple la Ronda dels Cims. Creus que l’UTMB està mitificada?

La vaig fer quan començava, farà uns cinc o sis anys. Diria que va ser la primera que va guanyar en Kilian Jornet el 2008. Crec que la Ronda dels Cims és més dura, sí, però també crec que l’Ultra Trail del Mont Blanc s’ha de fer una vegada a la vida perquè és molt maca, molt bonica. La zona és preciosa i la sortida és impressionant, a Chamonix. Però no és una cursa que vulgui repetir, n’hi ha d’altres més dures com la d’Andorra, on hi ha molt pocs trams per córrer. De fet, la UTMB ja la vaig repetir. La primera vegada vaig tenir una pájara i em va quedar el regust. Pensava que ho podria haver fet millor i hi vaig tornar.

· Però a vegades tampoc cal anar tan lluny. En territori català tenim curses molt dures i de nivell com la Núria-Queralt, l’Ultra Trail de l’Emmona o la Cavalls del Vent.

Sí, està clar. Cavalls del Vent l’he feta un parell de cops, de la Núria-Queralt he fet l’edició d’estiu i la d’hivern i si puc aquest any faré Emmona. Tot i això, no penso que hi hagi curses més dures que d’altres. La duresa te la imposes tu mateix, el concepte de la intensitat és molt diferent i pot fer variar moltíssim les sensacions d’una cursa. Emmona és molt dura pel terreny. Una altra que vull fer és Els Bastions, on ja hi vaig estar farà un parell d’anys i em va agradar molt. El problema, si es pot dir així, és que hi ha moltíssimes curses a triar i no les pots fer totes, evidentment necessites un temps de recuperació.

· Realment corredors com tu feu gestes a la muntanya que per qualsevol són inimaginables i que requereixen de molt d’esforç i sacrifici. Creus que aquest esport no té el reconeixement que es mereix?

Efectivament, aquest esport no té el reconeixement que hauria de tenir. Només hi ha un 2% de corredors que s’hi puguin dedicar professionalment, en Kilian i dos o tres més. El Kilian és el millor del món, per mi ho és. Però clar, també s’ha de tenir en compte aquella gent que també ho fa però ha de treballar per portar menjar a casa. I de reconeixement realment no n’hi ha, més aviat hi ha un profund desconeixement. Hi ha vegades que m’han fet entrevistes que he pensat: “És que no tenen ni idea del que m’estan preguntant, no té coherència”. Al final, en curses així tot és dedicació. Quan vols fer molta distància, com més hores entrenis millor i evidentment això suposa molt d’esforç.

· Penses realment que a Catalunya hi ha més d’un Kilian Jornet, amb el seu potencial però que està fent la seva jornada laboral i no s’hi pot dedicar completament?

N’estic segur. En Kilian té molta genètica, coneguda per tothom, però hi ha molta genètica desconeguda. Jo mateix quan vaig començar, vaig veure que no se’m donava malament córrer. Hi ha gent que té aquesta genètica i no ho sap. Ell té la genètica i el lloc perfecte per descobrir-la.

· Creus que Internet i les xarxes socials donen més veu a aquest esport?

Per suposat que sí. Ara bé, crec que qui ho dona més a conèixer són els patrocinadors i aquests ho porten al seu terreny. Tinc Facebook però no busco ressò, perquè potser en dos anys ja no m’apassiona aquesta activitat. Simplement córrer per mi és una manera més d’acostar-me a la muntanya, una de moltes. Al meu Facebook si ho mires hi hauran quatre fotos de curses, la resta són de sortides per la muntanya. Al córrer no li dono massa importància. Quan el cos em digui prou o ja no em motivi, pararé. El que em proposo son reptes personals i quan arribi el dia que les curses ja no m’aportin el que necessito, deixaré de fer-les. No de córrer evidentment, però si de fer distancies tan llargues.

· Tens interès per entrar a la selecció catalana?

M’han trucat aquest any, però m’hi he negat. Tindria unes obligacions, hauria de fer compatibles els espònsors que van variant d’una any a l’altre... A més, has de fer unes determinades curses, que ara per ara no m’interessen i no s’adapten a les meves característiques. Potser el dia que m’ofereixin una cursa més a l’estil del que realment m’agrada, diré que sí sense problemes, però de moment no.

· Tens alguna marca predilecta de calçat?

Us ho dic però no m’agrada perquè sembla publicitat. Abans portava molt les Asics Gel Trabuco, que tenen molt d’amortiment i m’eren molt còmodes. El model que feien i que portava ara ja no el fan i ja no funcionen igual, no és el mateix, així que darrerament vaig provant diferents bambes.

“Moltes vegades m’ho diuen que a les Ultres arribo com si acabés d’anar a comprar el pa”

· Després de la Tor des Geants, quan temps vas necessitar per recuperar-te?

La cursa va ser al setembre i a l’octubre estava fent una cursa al Marroc de cent i pico quilòmetres. No arribo a les curses mort, no faig un desgast total. De fet, sempre faig una planificació i, per exemple, l’any passat tenia quinze curses. Em deien que no podria fer-les. Però a les Ultres no vaig al 100%, per això la recuperació és més fàcil. No porto rellotge perquè no poso el cos l’extrem, no necessito saber les pulsacions, em guio simplement per sensacions.

· Alguna vegada has sentit que posaves el teu cos al límit?

Ara ja no, al principi sí amb distàncies tan llargues. Bàsicament és a causa del desconeixement del teu cos, després et vas coneixent i vas aprenent i la veritat és que no recordo un dia en què el posés al límit. Moltes vegades m’ho diuen que a les Ultres arribo com si acabés d’anar a comprar el pa. En canvi en curses de menys quilòmetres en què es va més ràpid, pateixo més. Per això m’agraden més les Ultres perquè em trobo a gust amb aquest tipus de distàncies. No tinc la sensació d’estar patint. Pateixo normalment molt més en una marató de 42 quilòmetres que en una Ultra de 150.

· Una marató per a tu, doncs, és una distància curta?

Per a mi és una distància curta si ho faig al ritme dels maratonians. Personalment, suposa una prova molt dura. Si em posés a fer deu hores corrent en una pista d’atletisme no podria, per condicions i sobretot pel cap. Quan estàs a la muntanya puges per una pista i baixes per una altra. M’agradaria fer algun dia alguna prova amb esquís. I el que també m’agrada és l’alpinisme. Evidentment crida allò de veure un 8.000, pujar a l’Himàlaia per exemple. El Pirineu el tinc tot conegut.

La pregunta indiscreta

L'últim entrevistat, Cristian Llorens, pregunta a Òscar Pérez

· C.LL: Escull: no tenir mai més a la teva vida problemes econòmics tu i la teva família però mai més pot fer esport.

Córrer per a mi no és important. Si em diguessis que no pogués anar a la muntanya seria diferent. Però córrer, en el fons, no és per a mi una necessitat empírica. El que sí que ho és, és la muntanya.

La pròxima pregunta

· Quina pregunta llences al pròxim entrevistat d’Agafa’m si pots?

Què significa per a tu la muntanya?

Fotos:

1. daily.epictv.com

2. www.tordesgeants.it

3. Facebook

4. Facebook

5. monrasin.blogspot.com.es

6. Facebook

7. David Giménez

8. Montse

Núria Guirado   @nurr3

David Giménez  @Davidgimenez10

Read More

Agònic test a Arenys de Munt

Després de fer dimecres passat l'entrenament més llarg que mai he fet en asfalt -25 quilòmetres-, tocava arrodonir la setmana. I quina millor manera que fer-ho amb una cursa: La Pujada a la Creu, a Arenys de Munt.

Així doncs, diumenge vam anar amb en Pol sabent que ens trobaríem una cursa curta -de 12,5 km- però exigent i força explosiva. O això semblava pel perfil. Com que no hi havia guarda-roba, va tocar córrer amb una motxilla a sobre. Vam arribar justos de temps, el suficient per recollir el dorsal i, sense temps per escalfar ni estirar, situar-se a la zona de sortida i posar-se a córrer a tot gas després d'un "Preparats, llestos, JA!" a crit pelat que donava inici a la prova. 

Perfil de La Pujada a la Creu  Foto:1kmmes.wordpress.com

Efectivament, els corredors que ens envoltaven van sortir amb el ganivet entre les dents. I, clar, nosaltres no anàvem a ser menys. El primer tram era de pujada però més suavitzada, amb alguna zona més plana, fins que gradualment el desnivell anava augmentant fins arribar prop de la famosa creu. La qüestió és que les cames, des del principi, els hi va costar posar-se a to i respiratòriament tampoc anava fi. Resultat: vaig anar ofegat tota la cursa, amb una sensació de fatiga important. 

Suposo, encara que no ho vull utilitzar com a excusa, que tampoc va ajudar el fet que durant tota la cursa només hi hagués un únic avituallament líquid -i força al principi-. Un petit got d'aigua va ser tot el que vaig ingerir. 

Tot i això, el resultat és per estar-ne content: 16º classificat de la general -de 119-, amb 55 minuts. En Pol, en una cursa que no s'adaptava a les seves característiques, va arribar en 1h 00', en 29º posició. 

A l'arribada, abans de començar la tornada  Foto:Corredor

Com que som així -que cadascú ho defineixi com vulgui- i no vam acabar prou cansats de la cursa, vam decidir tornar fins a Mataró corrent. 2 hores i uns 17 km per un total de 29 km si s'hi suma la cursa. Un bon entrenament que, sumat al de dimecres, fa que tanqués la setmana amb rècord de quilòmetres: 74,8. La preparació Pels Camins dels Matxos va en bon camí però el respecte per aquesta cursa augmenta poc a poc. La Setmana Santa, a diferència del que podria ser lògic, me la prendre amb calma. De fet, porto dos dies amb una sensació de cansament important. Segurament el cos demana descans.

Aquest pròxim cap de setmana serà de descans abans de començar un cicle de curses que anirà in crescendo: 

- 7 abril: Cursa El Corté Inglés
- 14 abril: 6,2 milles de Montgat
- 21 abril: Pels Camins dels Matxos

David
Agafa'm si pots

Read More

Un deute pendent

Un any més, Barcelona es vesteix amb les millors gales. Sota un niu de fotògrafs, càmeres i periodistes de tot el món, la ciutat ja ha posat des de fa uns dies la seva particular catifa vermella i espera que arribin les estrelles. Mentrestant, com a tot acte de luxe i glamour, es celebrarà un acte previ al gran dia on els protagonistes podran saludar-se i compartir opinions, experiències i els típics nervis.

No ens referim a la gala dels Premis Gaudí ni a la Barcelona Fashion Week sinó a la Zurich Marató de Barcelona. En la seva 35º edició, la marató de referència a Catalunya i Espanya aspira a créixer una mica més per apropar-se poc a poc a les grans dominadores del panorama europeu, com són Berlín o Londres.

Probablement, el 90% dels milers de corredors que diumenge intentaran complir amb els seus reptes tenen la cita marcada amb vermell en el calendari. Perquè no és una cursa més. Un 9% restant no la tenen destacada, doncs per ells suposo una prova més, fins i tot potser un entrenament, de cara a reptes més importants. I, després, hi ha Jaume Leiva. 

"Tot està al cap i si tens un objectiu i el segueixes.... l'aconseguiràs"

L'arribada del 2012, on va passar un autèntic calvari
Foto: Sport.es

Aquesta frase és del corredor de Terrassa, de l'entrevista que li vam poder fer el setembre de 2011. En aquells moments afirmava que el seu somni era arribar a ser internacional amb la selecció. Avui, el seu somni segueix sent el mateix però durant el camí ha fet un aposta important -qui sap si decisiva- per aconseguir-ho: deixar la feina i dedicar-se plenament als entrenaments.

El 2012, la recta de l'Avinguda Maria Cristina, convertida en una festa, va rebre un Jaume desfet física i anímicament, amb les llàgrimes com a fidel reflex d'una decepció. Aconseguir la mínima per anar als Jocs de Londres no havia estat possible. Però l'atletisme, com la vida, sempre t'acaba recompensant l'esforç.

Centrat únicament en entrenar fort i millor dia rere dia, ha confeccionat un calendari mesurat, meditat. Campió d'Espanya de mitja marató a Tordesillas i 33º al Mundial de la distància -4º europeu-, mentrestant a guanyat amb relativa facilitat proves destacades com la Behobia San-Sebastián. Dóna la sensació que fins i tot el Jaume ha reduït la seva presència a les xarxes socials, tancant-se una mica en la seva bombolla, un gest que possiblement tot atleta d'elit ha de fer quan prepara cos i ment per una cita tan important.

Barcelona li'n deu una i enguany, amb un recorregut encara més suau i amb una ciutat sencera bolcada, sembla l'ocasió perfecte per solucionar el deute pendent. Molts seran els que estaran pendents del transcurs de la cursa, pendents de saber si el Jaume va segons el guió previst o si està patint algun problema. Un servidor estarà a l'arribada, amb la seva samarreta de suport, pendent d'escoltar com l'speaker Alberto Montenegro informa de les classificacions. Esperant un gran resultat del Jaume. Com faran moltes i moltes altres persones, ja sigui a Plaça Espanya, a Passeig de Gràcia o a les seves cases. I run with Leiva.

David Giménez Font

Agafa'm si pots

Read More

Montserrat, com m'agrades!

D'entrada, s'ha d'aclarir que amb Montserrat em refereixo a la muntanya, no a una dona jeje Aquesta muntanya té alguna cosa que m'atrapa, que em fa quedar-me embadalit cada vegada que la tinc davant. Majestuosa, forta, molt imponent. A més, és impossible oblidar les gotes de suor que hi he deixat en la pujada fins al Monestir per acabar la Gràcia-Montserrat i la Matagalls-Montserrat. Després d'una nit sense dormir i amb forces quilòmetres i metres de desnivell a les cames, acabar en un escenari així és únic, especial. Per molt que la pujada final, no excessivament llarga però castigadora, t'obligui a exprimir-te. 

Ahir, amb en Pol, vam fer un entreno maco, no massa llarg però molt intens. A les 10 del matí ja estàvem en marxa. Vam seguir el roadbook d'en Pol que, com podeu veure a la imatge, era de màxima qualitat i que ens va ser de gran utilitat -això últim no és ironia-. Vam sortir d'una carretera al costat del pàrquing de l'estació del cremallera. Al cap d'uns 2 km vam agafar un corriol a l'esquerra i d'allà, pujant poc a poc, vam arribar al Monestir de Santa Cecília. Un cop allà vam entrar en un altre corriol, a l'esquerra de la carretera, i amb alguns problemes d'orientació inclosos vam arribar a la canal de Sant Jeroni. 

Un roadbook senzill però efectiu  Foto: David G.

 

El primer tram de la canal, el més complicat tècnicament  Foto: David G.

Pel que havíem llegit, aquesta canal era tècnicament una mica complexa, fins i tot perillosa si les pedres i roques estan mullades. Com era el cas. Vam tenir sort, però, que una parella jove que hi anava a escalar ens van ensenyar com pujar el primer tram, el més complicat. Agafats a les cadenes de la paret i mirant de posar bé els peus, finalment ens en vam poder sortir. La resta de la canal és tècnicament més fàcil, tot i que cal estar atent en tot moment i no relaxar-se fins arribar a dalt de tot. A més, tot i que no ho sembla, les pendents són exigents i vam acabar realment amb les cames tocades. Això sí, les vistes a dalt de tot, rodejats de turistes -la major part procedents del Monestir- mereixen tal esforç. 

A Sant Jeroni, amb unes vistes espectaculars  Foto: Turista

Plàtan i cap a baix que fa baixada! A bon ritme vam fer tot el camí que porta al Monestir. Va ser la primera vegada -si no compto les vegades que hi he anat de petit- que feia les escales finals de pujada sense haver-hi cap arribada de cursa a la plaça. I també va ser la primera vegada que feia la pujada de la muntanya des de Monistrol però de baixada. 

Finalment, a les 14:15 ja estàvem esperant el tren de tornada. 24 km i 1.400 metres de desnivell positiu. Per rematar-ho, a l'arribar a Mataró vam anar directes a jugar un partidet de bàsquet amb excompanys d'equip. Un bon final. Aquest matí he fet 5 km a la cinta per recuperar ja que em noto les cames tocades. 

Estic molt content de l'entrenament, on vaig disfrutar molt -un recorregut el que vam fer, per cert, 100% recomanable-. 

Ara mateix, la motivació de cara a Pels camins dels Matxos està al màxim. Portava dues setmanes amb més volum i en aquesta que acabo he sumat 50 km. N'estic segur que, per molts quilòmetres que faci, arribaré a Torelló el 21 d'abril amb molts dubtes. Bàsicament perquè l'estómac sempre estarà allà per arruïnar-me la cursa. Però, per la meva part, d'esforç, entrega, ganes i motivació no en faltaran. Això segur. 

Per acabar, felicitar al meu germà Albert, que aquest matí ha fet la seva segona cursa, la Transplant run de 5 km- i amb marca personal. En res estarà apretant-me els talons jeje I també a la Núria, que ha acabat la Ruta dels Tres Monestirs amb bones sensacions. I tractant-se de 52 km, això és important!

En Pol pujant amb l'ajuda d'una cadena  Foto: David G.

Al Monestir de Santa Cecília, a mig camí  Foto: Pol C.

A l'estació de tren, amb una estampa immillorable  Foto: David G.

El punt de sortida de l'entreno, al costat de l'estació del cremallera Foto: David G.

David Giménez Font
Agafa'm si pots

Read More

Europeu d'atletisme de Göteborg: espectacle i bones marques en un magnífic escenari

 L'assistència de públic va augmentar poc a poc  Foto: goteborg2013.com

El Campionat d'Europa en pista coberta celebrat el cap de setmana passat venia marcat per l'absència de figures importants –la majoria d'ells amb la mirada posada en la cita estiuenca de Moscou- però també per la presència de joves promeses que han demostrat no solament ser el futur sinó el present de l'atletisme europeu. A més, la competició tornava a Suècia 17 anys després que el Globe Arena d'Estocolm acollís a centenars d'atletes del Vell Continent. L'assistència de públic a l’Scandinavium Arena el divendres no feia ser molt optimista, amb moltes localitats lliures, un fet que va estranyar a més d'un doncs al país escandinau l'atletisme té un gran pes, al costat del golf o els esports eqüestres, amb molts practicants. No obstant això, els afeccionats es van anar animant a poc a poc fins a aconseguir, el diumenge, una entrada més que bona.

Precisament, les xifres d'audiència de les diverses emissions que va fer RTVE de l'Europeu són una bona mostra que l'atletisme continua molt viu i que compta amb una important massa de fidels darrere. De fet, amb visitar Twitter el dissabte a la tarda, en plena segona jornada, ja es podia veure el seguiment. Els afeccionats van poder seguir la cita a través de Teledeporte o bé per Eurosport, aquest últim de pagament. És d'agrair que Teledeporte destinés gran part de la seva programació del cap de setmana al campionat si tenim en compte el pes que se li dóna a Espanya a l'atletisme, que passa generalment desapercebut en detriment del futbol, el bàsquet o el tennis. Sota la direcció d'Ernest Riveras, el canal temàtic en obert va aconseguir uns bons números. Si bé el divendres solament va arribar als 91.000 espectadors en la sessió de tarda, el dissabte aquesta xifra va créixer fins als 149.000 i, ja el diumenge, va aconseguir un pic de 251.000 seguidors. Unes dades que demostren que l'atletisme en pista coberta també interessa, malgrat que la gran cita atlètica d'aquesta temporada queda clar que és el Mundial de Moscou a l'agost.

Així doncs, cal destacar altres qüestions d'aquest esplèndid Europeu de Göteborg:

1. La participació espanyola. Sempre és difícil que hi hagi unanimitat a l'hora de posar una nota al rendiment dels atletes en una competició. Però, donat l’impàs en el què es troba la selecció, l'equip amb el qual es comptava i les opcions reals de medalla, es pot qualificar de notable. Ruth Beitia, la capitana de l'equip, era una de les favorites en salt d'altura. Atenint-nos a la marca, la medalla era gairebé obligatòria. Però rivals com Tia Hellebaut, Alessia Trost o les sueques Jungmark i Green prometien lluita. Finalment, l'atleta càntabra, que al principi no havia d'estar a la cita per la seva decisió de retirar-se, va ser l'única que va aconseguir alçar-se sobre 1,99. D'altra banda, hi havia moltes esperances dipositades en els 800 metres, amb Kevin López i Luis Alberto Marco. Seria el sevillà el que acabaria portant-se el gat a l'aigua amb una plata merescuda, per darrere del favorit, el polac Adam Kszczot. En el Campionat d'Espanya de Sabadell, Juan Carlos Higuero va exhibir la seva fortalesa i la seva punta de velocitat. Precisament, aquesta potència al costat de la intel·ligència tàctica feien albergar esperances en els 3.000 metres. I vaja si es va exhibir. Amb experiència i sobretot molta sang freda, el burgalès va esperar  el moment just per atacar i aconseguir una altra plata. Com també de plata va ser la medalla que va aconseguir Isabel Macías en els 1.500 metres. Si bé s'esperava un metall en aquesta prova, pocs pensaven que seria Macías qui la portaria. Natalia Rodríguez no va poder disputar la final i l'altra component espanyola la va suplir a la perfecció. Justament, les lesions de la tarragonina i d'Ángel David Rodríguez van ser el major pal doncs tots dos estaven destinats al podi.

Beitia, la flamant campiona d'Europa en salt d'alçada 

2. Celebració amb mesura. Les quatre medalles són benvingudes i cal gaudir-les i assaborir-les. Si bé és cert que queden lluny els 12 metalls aconseguits a Madrid 2005 o els 10 de Birmingham 2007, el resultat és un bàlsam i un alleujament si tenim en compte els antecedents més propers. El daltabaix dels Jocs va fer molt mal i el (no)canvi de la cúpula directiva de la Federació després de les eleccions van crear un escenari que pintava negre. El botí portat de Göteborg és bo però no és per tirar coets. El partit de debò es jugarà a Moscou aquest estiu. Allà, els països no reservaran a ningú i tots sortiran a mossegar. Excepte inoportunes lesions o decisions personals al marge, les grans estrelles estaran en el tartà. A la capital russa es podrà fer un diagnòstic real sobre la salut de l'atletisme espanyol.

3. Imatge del Campionat. Cites d'aquesta categoria acostumen a deixar més d'una imatge destacada però, d'entre totes elles, cal citar la de Renaud Lavillenie. El francès va acabar plorant després de finalitzar la prova malgrat l'or aconseguit, que suposa el seu tercer títol consecutiu i mantenir l'hegemonia en una de les poques proves de la competició que comptaven amb els grans especialistes -concretament els tres medallistes olímpics-. Després d'aconseguir el primer lloc amb un salt sobre 6,01 metres i una lluita amb els alemanys Otto, Mohr i Filippídis, Lavillenie ho va intentar sobre 6,07. Malgrat que no va tirar el llistó, aquest no es va quedar al suport sinó damunt, fet que segons el reglament suposa anul·lar el salt. Així doncs, l'alegria del campió per aconseguir un altre or es va convertir en una amarga tristesa. D'haver aconseguit el salt, Lavillenie hagués aconseguit la segona millor marca de la història, solament per darrere del inassolible registre que va aconseguir en el seu moment Sergei *ubka -6,15, a Donetsk el 1993-.

El francès, instants després de veure com el jutge anulava el salt

4. La polèmica. No és un assumpte nou però després de la cita europea torna a estar a debat. Les polèmiques nacionalitzacions, que són freqüents en aquests últims anys i que han generat un bon nombre de detractors ja que, més enllà de l'aspecte legal, posa en qüestió l'ètica de l'esport. El cas més evident és el de la sueca Abeba Aregawi, d'origen etíop, que va aconseguir els papers corresponents just a temps per participar en el Campionat. Era la gran favorita en els 1.500 metres i va confirmar els pronòstics amb una fàcil victòria sobre la segona classificada, Isabel Macías, a la qual li va treure 10 segons (4:04.47 per 4:14.19).

Aregawa, a distància de les seves rivals durant la prova

5. Canvi d'aires en la direcció. Si bé és cert que el màxim responsable de la Real Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA) segueix sent el mateix, és a dir, José María Odriozola, després de les passades eleccions es van realitzar alguns canvis en l'estructura directiva que poden haver contribuït positivament a l'actuació dels atletes. És el cas, per exemple, del nou director tècnic, Ramón Cid, que ha introduït alguns criteris nous. Per cert, Cid va valorar els resultats dels seus homes de "notable", va destacar la bona barreja que formen atletes joves i veterans, va lamentar les baixes d'última hora d'Ángel David Rodríguez i Natalia Rodríguez i va afirmar que "el 70% de l'equip ha estat en els seus objectius o lleugerament per damunt".

6. El medaller. La classificació final per equips segons el nombre de metalls la va acabar liderant Rússia amb 14, sent la setena vegada consecutiva que aquest país s'imposa. França, Regne Unit i la citada Rússia van ser els països que van obtenir més ors. Espanya va acabar cinquena.

7. Elements nous en l'organització. Els màxims encarregats de l'esdeveniment, en un país que estima l'atletisme, van voler donar-li un toc original i van potenciar un espai annexe a l'estadi: el Market Square. Aquí es va realitzar la classificació de llançament de pes el dijous -la primera prova- i totes les cerimònies de lliurament de medalles. És per això que, just acabar el 4x400 masculí -l'última prova del campionat, en la sessió vespertina del diumenge- l'Scandinavium Arena es va buidar ràpidament, doncs la major part del públic es va dirigir al Market Square per veure les cerimònies dels vencedors. A més, durant els quatre dies tots els visitants van poder gaudir en la instal·lació de múltiples activitats com practicar el golf o la vela, caminar sobre l'aigua entre altres activitats físiques, a part de comptar amb una àmplia oferta de restauració. 

Un llançador durant la classificació, al Market Square

David Giménez

Agafa'm si pots

Read More